El talent no és un concepte nou. Al llarg de la història de la humanitat aquesta paraula sempre ha estat relacionada amb un do innat o aptitud natural que tenen les persones, sense necessitat de tenir coneixements ni preparació prèvies en l’àrea en qüestió en la que s’expressa aquest talent. Frases com «què bé parla anglès en Marc! Aquest nen té una habilitat especial pels idiomes» o «qui ha ensenyat a la Carla a dibuixar tan bé?» són exemples quotidians de talent.
Existeixen gran multitud i tipologia de talents o dons naturals en diferents camps: social, científic, artístic, econòmic, lingüístic… Però…
Què és el talent musical?
Dels diferents conceptes de talent que ens dóna el GDLC (Gran Diccionari de la Llengua Catalana) el més apropiat per a la qüestió que ens ocupa seria: «Especial aptitud intel·lectual, capacitat natural o adquirida per a certes coses (art, mecànica, etc.)».
Però, com es relaciona el talent amb la música? El talent té moltes empaties, tantes com camps o àrees del saber. Així doncs, quan aquesta definició general que relaciona talent amb aptitud i capacitat intel·lectual l’apliquem a l’àrea artística de la música dóna com a resultat el talent musical.
Tal i com explica l’educadora neuro-musical australiana Anita Collins en una de les conferències TED: «Identifiquem com a talent musical quelcom que en realitat és la conjunció de dos factors complementaris: una predisposició o potencial musical i un alt nivell de funció executiva».
Així doncs, en l’expressió del talent musical intervenen dos fets bàsics en l’ordre següent:
1. La predisposició o habilitat musical innata, especialment important d’activar des dels primers anys de vida per treure partit d’aquest potencial.
El sol fet que els pares cantin als seus fills, piquin de mans, posin música o exposin als nens a diferents sons, incentiven aquest talent innat vers la música.
2. Les funcions executives, definides l’any 1982 per la neuro- psicòloga nord-americana Muriel Deutsch Lezak com «les capacitats mentals essencials per a dur a terme una conducta eficaç, creativa i socialment acceptada».
És a dir, són el conjunt de capacitats cognitives necessàries per a controlar i autoregular la pròpia conducta que, a grans trets, ens permeten expressar de forma adequada les nostres emocions, percepcions i coneixements interns i projectar-los adequadament al món real.
Però, per tal que aquest talent es faci visible, és necessari un tercer factor:
3. L’esforç, el treball i la pràctica continuada, qualitat imprescindible per a què el talent es desenvolupi i dugui a la persona en qüestió a la projecció i èxit esperat.
Així ho explica Amaya Prado, psicòloga evolutiva i membre directiu del Colegio Oficial de Psicólogos de Madrid (COP): «El talent existeix com una capacitat innata, però a aquesta capacitat s’arriba amb un nivell elevat d’esforç, treball i pràctica continuada».
En aquest sentit i des d’un punt de vista biològic, s’ha evidenciat científicament que a partir del treball i esforç continuat en la pràctica d’un instrument, la mielina (capa aïllant que recobreix les fibres nervioses i augmenta la força, la velocitat i la precisió de la connexió neuronal) recobreix de forma més sòlida els circuits neuronals. Tal i com afirma el periodista nord-americà Dan Coyle en el seu llibre «The Talent Keys»: «L’esforç no és una opció, és una exigència biològica».
En aquest context, Juan Carlos Cubeiro (Madrid, 1964) llicenciat en Dret i Ciències econòmiques i considerat com un dels majors experts a Espanya en desenvolupament de talent, lideratge i coaching professional, destaca els aspectes següents com a promotors del talent:
I- Valorar el component cultural i d’entorn com a generador de talent. És a dir, aquelles persones immerses en entorns d’alta musicalitat, ja sigui perquè tenen familiars músics, pares conscienciats sobre el valor de la música, o perquè les seves amistats comparteixen aquesta visió musical, tendeixen a desenvolupar en major manera aquest talent.
II- Aplicar la regla de les 10.000 hores. En la mateixa línia traslladada anteriorment: «Tots tenim un geni latent, però la qüestió és si estem disposats a pagar el preu per a alliberar-lo. I aquest preu cal pagar-lo en hores de pràctica, en hores de treball«.
El primer en formular la «regla de les 10.000 hores» va ser el psicòleg K. Anders Ericsson (Suècia 1947-2020) que, arrel d’investigar estudiants de música de l’Acadèmia de Música de Berlin als anys 90 del segle passat, va concloure que «l’esforç prolongat, i no el talent innat, era el que explicava les diferències entre el nivell d’excel·lència i la mediocritat».
Com descobrim aquest talent musical?
El talent musical es manifesta especialment en els primers anys de vida. El talent musical no és una capacitat tangible i mesurable. La millor eina per a detectar-lo és a través de l’observació de l’infant a partir dels dos anys. D’altra banda, la interpretació portentosa es pot apreciar a partir dels quatre anys, segons l’instrument musical escollit.
Aquesta capacitat es pot apreciar, per exemple:
—> Quan els infants de forma espontània
reprodueixen i afinen perfectament una cançó que han escoltat.
—> Quan els seus moviments rítmics van
perfectament compassats amb la música que escolten.
—> Quan memoritzen amb facilitat melodies.
—> Quan demostren interès per escoltar
música i anar a concerts.
—> I, si tenen l’ocasió, quan demostren
tenir una gran facilitat d’aprenentatge amb l’instrument musical escollit.
Aquests són bàsicament trets fàcilment distingibles que podem veure en els nostres fills per percebre la seva predisposició i talent musical.
En aquest sentit, al llarg de la història molts músics de reconegut prestigi han donat mostra del seu talent des de ben petits: Mozart, el nen prodigi que als 5 anys ja havia composat la seva primera obra musical, o Beethoven, que va publicar la seva primera obra per a piano ‘Nou variacions sobre una marxa de Ernst Christoph Dressler’ als 11 anys.
Stevie Wonder, d’altra banda, també va ser nen prodigi que va debutar com a cantant als 11 anys i, en gèneres més actuals i coneguts, Justin Bieber va aprendre de forma autodidacta a tocar el piano, la bateria i la guitarra, saltant a la fama als 12 anys gràcies a un vídeo a la plataforma Youtube.
Tots aquests nens prodigi tenen en comú una alta dosi d’intel·ligència musical. No obstant això i per tal d’entendre millor aquest concepte, cal endinsar-nos de ple en la següent qüestió:
Les intel·ligències múltiples
El talent i la intel·ligència van de la mà. Molts són els psicòlegs i investigadors que s’han dedicat a definir i estudiar el contingut de la intel·ligència humana.
Què s’entén per intel·ligència? Durant bona part del segle XX la intel·ligència era el resultat d’uns tests estandarditzats que mesuraven el coeficient intel·lectual de la persona. Un coeficient igual o superior a 130 corresponia a una persona superdotada o d’alta capacitat. Aquesta idea d’una sola intel·ligència va perdurar en el temps fins a finals del segle passat. Aquesta visió avui dia està desfasada, ja que no té en compte aspectes tan importants com són les emocions, les habilitats personals, les experiències, la motivació i la creativitat, entre d’altres.
Hi ha diferents definicions d’intel·ligència, segons el punt de vista del qui la defineix. De totes, en destaquen tres per l’aportació que han fet fins a arribar al concepte actual que actualment entenem per intel·ligència:
Jean Piaget (Neuchâtel 1896-Ginebra 1980) psicòleg i autor de la ‘Teoria del desenvolupament cognitiu’: «És un estat dinàmic, ja que s’adapta de forma permanent als estímuls ambientals» (1952).
Martin Fishbein (Brooklyn 1936-London 2009) psicòleg i autor de la ‘Teoria de l’acció raonada’: «Els passos o processos pels que travessen les persones quan resolen problemes» (1984).
Howard Gardner (Scranton 1943) psicòleg i autor de la ‘Teoria de les intel·ligències múltiples’: «Una capacitat o conjunt de capacitats que permeten que un individu resolgui problemes o formi productes que són de particular importància en un entorn cultural particular» (1995).
Aquesta tercera definició, la que fa Gardner en el seu llibre ‘Frames of Mind’ (Estructures de la ment) ha revolucionat el panorama actual de la psicologia en aquesta temàtica, al crear una teoria innovadora al respecte: ‘La Teoria de les intel·ligències múltiples’, en la que aquest autor identifica 8 tipus diferents d’intel·ligències integrades en la persona:
1. Intel·ligència Lingüística-verbal. Capacitat de dominar el llenguatge per a poder comunicar-nos.
2. Intel·ligència Lògica-matemàtica. Capacitat de resoldre problemes matemàtics o de raonament (aquest és el tipus que tradicionalment s’entenia de forma unànime per ‘intel·ligència’).
3. Intel·ligència Viso-espacial. Capacitat d’observar el món i els objectes que ens rodegen des de diferents perspectives.
4. Intel·ligència Musical. Capacitat de poder-se expressar mitjançant formes musicals (habilitat per cantar, tocar instruments, compondre o senzillament l’apreciació musical, entre d’altres).
5. Intel·ligència Cinètica-corporal. capacitat d’unir cos i ment per aconseguir el perfeccionament del desenvolupament físic.
6. Intel·ligència Interpersonal. Capacitat d’empatitzar amb les altres persones i identificar les seves emocions.
7. Intel·ligència Intrapersonal. Capacitat de comprensió d’un mateix. El 1996, el psicòleg nord-americà Daniel Goleman (Stockton 1946) va estendre i aprofundir en aquesta intel·ligència que va acabar anomenant-se ‘Intel·ligència Emocional‘, incidint en la capacitat per saber gestionar les pròpies emocions i adequar-les a un entorn determinat en vista a uns objectius establerts.
8. Intel·ligència Naturalista. Capacitat per a detectar, diferenciar i categoritzar els aspectes vinculats a l’entorn.
Tot i que Gardner atorga a la música un dels 8 tipus d’intel·ligències múltiples, la ‘Intel·ligència Musical’, la música és molt més i s’estén en diferents camps.
Com la música encaixa en tot plegat?
Tal i com expressa Angel Guirado Serrat Doctor en Psicologia i especialista en altes capacitats, manifesta en l’article «De la inteligencia al talento musical» Revista electrònica Prodiemus (2008) : «La intel·ligència musical és un talent complex que combina aptituds específiques de rapidesa perceptiva (en les partitures), representació simbòlica (notes), aptitud espacial-temporal i de coordinació motriu (mans i peus segons quin sigui l’instrument), de creativitat i de memòria cinètica i auditiva (corporal en el moviment i en els sons)».
En resum, la música és el resultat de múltiples intel·ligències, tals com la memòria visual i auditiva (intel·ligència viso-espacial), la percepció i coordinació motriu (intel·ligència cinètica-corporal), la sensibilitat i les emocions (intel·ligència emocional), la representació simbòlica (intel·ligència lingüística), la creativitat (intel·ligència creativa) i el raonament creatiu (intel·ligència lògica-matemàtica).
Talent musical, potencial, predisposició, intel·ligència musical són termes que ens aboquen a descobrir la nostra capacitat musical, entenent fins a quin punt som hàbils en aquest camp. Però, com ho podem fer?
Eines i estratègies per a trobar el nostre talent musical
Les eines i estratègies són els medis a través dels quals el talent musical es farà visible. En molts casos el talent innat es descobreix en els primers anys de vida, com ja hem anticipat anteriorment amb alguns exemples, però no sempre és així. El reconeixement d’aquesta capacitat també pot donar-se en l’adolescència i fins i tot en l’edat adulta.
Les dos principals eines i estratègies que valoren les capacitats musicals, les podem trobar d’una banda en proves psicològiques d’aptituds musicals i d’altra banda en concursos i actuacions musicals davant del públic.
I. Proves psicològiques de talent musical.
A través d’aquesta eina: el test o prova, es valora el talent musical de l’individu que ha de resoldre l’estratègia de contingut d’aquest test creada per a poder assolir amb la màxima fiabilitat el seu nivell de talent musical.
El test d’aptituds musicals de Seashore ‘Seashore Measures of Musical Talent’ en són una mostra. El psicòleg Carl Emil Seashore (Sjöstrand 1866-1949), va ser el creador el 1919 del primer test amb significació musical. L’administració d’aquest test pot ser individual o col·lectiva. S’aplica a subjectes des de 9-10 anys i no s’exigeix un nivell cultural previ. La prova consta de 6 tests en els que s’avaluen 6 aspectes de l’aptitud musical: to, intensitat, ritme, apreciació del temps, timbre i memòria tonal (durada aproximada: 1 hora). Un cop recollides les respostes, es puntua cada test i es fa una interpretació del resultat.
El seu estudi sobre el talent musical és un dels més complexes i complets fets mai fins al moment, ja que apareixen altres components com la sensibilitat musical, l’acció musical, la memòria, l’intel·lecte i el sentiment musical.
En relació a altres tests i proves similars, moltes han estat les que han anat apareixent durant el segle XX, destacant a finals dels anys 60 un projecte creat per aclarir processos subjacents al pensament artístic liderat pel filòsof Nelson Goodman qui, donat el seu desconeixement artístic el va anomenar «Project Zero». Ja en el segle XXI cal esmentar el Test de Alistar et al. .
Per finalitzar aquest apartat, adjuntem a continuació un enllaç d’un projecte pedagògic online, ‘The Music Lab‘, per a mesurar l’anomenat ‘Musical IQ’ (Coeficient Intel·lectual Musical), que ens apropa a la metodologia de tests detallada anteriorment per a avaluar les capacitats musicals de forma pràctica i divertida:
https://www.themusiclab.org/quizzes/miq
II. Concursos, actuacions musicals davant del públic i a les xarxes socials.
Els mitjans de comunicació avui en dia són una plataforma perfecta de llançament dels nous talents que van apareixent en el panorama musical i artístic. Les xarxes socials en són una eina clau. Youtube, Instagram, Facebook… són eines que arriben a molt públic i que amb una bona estratègia per a donar a conèixer aquests talents potencials, s’aconsegueix tenir molts seguidors que aprecien i admiren aquest talent artístic, el que esdevé un aval ‘de facto’ de la capacitat i creativitat musical d’aquestes persones.
També un medi audiovisual com és la televisió ha estat una bona eina de difusió i aprenentatge per part de persones amb talent musical. Aquí l’estratègia és molt competitiva ja que es tracta de concursos dissenyats per a descobrir talents musicals fent una selecció d’entre cents d’aspirants. Així podem parlar de ‘Operación Triunfo’, el concurs de talents infantils de música clàssica ‘Prodigios’, ‘Factor X’, ‘Tú sí que vales’, entre d’altres.
Conclusions
El talent musical no és una capacitat sobrenatural o extraordinària que tenen les persones tocades per la vareta màgica d’una fada atorgant aquest poder. Amb més o menys intensitat totes les persones tenen capacitat musical, poden cantar cançons, ballar seguint el ritme de la música, escoltar i sentir la música i també, perquè no, poden aprendre a tocar un instrument musical.
Tenir talent musical vol dir tenir una predisposició vers la música, però això no és suficient per arribar a cantar o tocar bé un instrument. Com s’ha confirmat anteriorment, el talent és una potencialitat que ha d’anar de la mà de la motivació i l’empenta per aconseguir l’objectiu proposat, amb una actitud positiva i una voluntat poderosa d’invertir hores de treball en aquest projecte. Tots som músics en potència:
«Tots tenim talent perquè tots els éssers humans tenim quelcom a expressar» (Brenda Ueland)
El Blog de l'Escola d'Acordió de Lleida 